Avui, 4 d'abril de 2009

Inauguració sense cinta

NOU FORMAT. El president Montilla i Nadal protagonitzen una estrena molt diferent de les de l'època Pujol. ASSETJAT. El conseller era el més sol·licitat pels alcaldes que demanen obres en temps de crisi.

Inaugurar o no inaugurar, aquesta era la qüestió. Com el Hamlet de Shakespeare, aquest govern és de naturalesa dubitativa. El d'ahir, però, no era un dubte existencial. Ni de bon tros. Era un dubte semàntic, gairebé metafísic. Es tractava d'estrenar sense inaugurar, de posar en servei sense celebrar, en definitiva, d'obrir el túnel de Bracons sense tallar la clàssica cinta amb la bandera catalana.

Com en moltes altres coses, aquest govern intenta trencar amb les formes i, sobretot, amb el llenguatge del pujolisme. Per això, la paraula inauguració no sortia en cap document oficial. "No inaugurem, posem en servei", repeteixen sovint els col·laboradors del conseller Nadal, que potser per fer menys formal la posada en servei de l'obra va canviar la camisa i la corbata per un polo de color grana.

Amb l'habitual discreció del president Montilla, Nadal era el més reclamat per la cinquantena d'alcaldes que hi havia entre els 300 convidats. Abraçades, encaixades de mà i somriures a dojo. Ja se sap, qui més qui menys espera, com aigua primaveral en temps de sequera, alguna inversió del departament de Política Territorial. Acabar de definir un pla urbanístic, arreglar una carretera o, els més agosarats, reclamar la construcció d'un tren entre Vic i Olot, que ni els seus rebesnéts veuran.

De moment, caldrà conformar-se amb una carretera que ha costat 308 milions d'euros. I és que la crisi no permet alegries a ningú. Ni tan sols per a les panxes dels convidats a l'acte, que no van veure -més ben dit, menjar- ni un canapè ni una trista copa de cava. Un altre canvi respecte a inauguracions d'altres èpoques. I és que el president Montilla no semblava gaire emocionat quan va sortir caminant de la boca sud del tercer túnel més llarg de Catalunya, després dels de Viella i el Cadí.

Montilla va inaugurar el túnel, com hauria pogut inaugurar un hospital, una llar d'infants o un casal de barri. Tercera diferència amb l'època anterior. Els gags pujolians i les anècdotes viscudes amb el veí de torn -de vegades inventades- han estat substituïts per un discurs sobri i formal. Només hi va haver un moment de concessió a l'humor quan, per culpa d'un lapsus linguae, o d'un mal guionista, Montilla va llegir que el túnel feia "quatre metres i mig". Coses del directe i somriures per sota el nas davant del faristol.

Si el president va posar l'anècdota lingüística, la boira va ser la protagonista meteorològica. Com no podia ser d'una altra manera, la banda osonenca del túnel va rebre els convidats que van arribar més d'hora amb una espessa capa d'humitat. A la banda garrotxina, en canvi, sol, tot i que amb un parell de núvols amenaçant de fer la guitza. Un túnel, dues comarques i dos climes diferents.