Pista de gel a 384.403 Km.

El　dia　20 de juliol de 1969, la humanitat　vivia　una de les　experiències　més rellevants de la seva　història. Una experiència　que mai abans　hauria　imaginat conquerir i que plantejava tot un seguit de　questions　filosòfiques.

Aquell　dia　l'home trepitjava la lluna i per primer cop　podia　veure el nostre planeta a una distància de 384.403 km. Una gran esfera de tons predominantment　blavosos. Aquella　meravella　era casa nostra, un planeta on convivim milions　d'éssers　vius. Amb aquesta　experiència　ens　seria　més　fàcil　entendre, que el nostre planeta té unes　fronteres　naturals infranquejables, que els seus recursos no són　il·limitats i que per suposat els hem de compartir amb totes i cadascuna　de les formes de vida que cohabitem en aquesta gran nau que viatja per l'espai... un espai fred, buit i immens.

Com a espècie "dominant" d'aquest planeta, haurem　d'atorgar　més protagonisme al ben anomenat sentit comú, aquell que　ajudava　a les primeres comunitats d'humans a gestionar els seus　conflictes　i　relacionar-se　d'una manera sostenible amb el seu entorn, aconseguint així la clau de la seva　supervivència.

El sentit comú ens ajuda a decidir si tanquem o　no　la porta de la nevera, si　desconnectem　el　TV　quan anem a dormir, si hem d'apujar el　termostat　de la calefacció o　posar-nos　un　jersei, o si　desconnectem　aquell llum encès innecessàriament.

El sentit comú també ens　hauria　de fer reflexionar si hem de participar o　no en iniciatives que promocionen pistes de gel per patinar a les nostres　latituds; per raons òbvies de temperatura ambiental. A　països com Dinamarca, Noruega,　Finlàndia ... ho poden fer de manera "natural". Però nosaltres no. Què estem inculcant als nostres fills i néts? Ho hem de poder fer tot a qualsevol preu?

A 384.403 km de distància només som una nau preciosa viatjant en la immensitat　de l'univers. A aquestes alçades ja ho hauríem de tenir clar.

Col·lectiu Ecologista Bosc Verd