LA LOGÍSTICA ARRIBA A LA BISBAL DEL PENEDÈS

Les JERC de la Vegueria Penedès estan en contra de la logística

 

La
logística és aquella branca de l’economia que es
dedica a organitzar el tràfic de mercaderies. Avui dia aquest
transport es pot efectuar només de dues maneres: o per
carretera utilitzant camions, o amb el ferrocarril de mercaderies.
Aquest últim sistema es basa en una xarxa de trens que
utilitzen unes vies pròpies i uns vagons-contenidors propis,
un sistema completament separat del transport de persones. Els grans
avantatges són l’estalvi energètic resultant de
substituir els camions pel tren, la descongestió de les
carreteres i la rapidesa del transport. I és aquesta segona
opció la que s’utilitza des de ja fa uns anys als països
més avançats com ara Alemanya, Holanda, Bèlgica,
etc. És a dir, al nucli econòmic europeu. També
és aquesta opció la que es recolza des de l’àmbit
acadèmic, en el qual destaca el famós economista Ramon
Tremosa.

D’un
temps ençà sembla que tant els poders fàctics
com els oficials s’han posat d’acord per convertir el Penedès
en una megaplataforma de ciment i naus industrials, on els ports de
Tarragona i Barcelona puguin descarregar les seves mercaderies
d’ultramar. Però amb aquesta planificació cometen dos
grans errors: el primer és que no volen seguir l’exemple
europeu. Són dels qui creuen que la logística s’ha de
continuar fent com en els últims 40 anys, és a dir, amb
camions dispersos per la carretera. Per què els nostres
lideratges econòmic i polític opten per una fórmula
tan antiga? Senzillament perquè és l’única que
el seu poder mediocre és capaç de realitzar. Tothom sap
que els diners i la competència de fer aquesta línia de
ferrocarrils especial per a mercaderies és en mans de Madrid.
Prou ho sap la Generalitat valenciana, que clama al cel demanant al
govern central que construeixi aquesta via entre el País
Valencià, Catalunya i Europa. El segon gran error és la
localització al Penedès d’aquesta immensa plataforma
logística, sobretot per l’ampli rebuig social que genera.
Però, com ja sabem, aquesta no acostuma a ser una raó
suficient per les orelles de la capital… El problema, però,
és precisament de caire social. La nostra vegueria no és
el que en diríem un territori buit. Haurien de tenir en compte
que part de la nostra societat viu de la vinya i que la resta gaudeix
de viure en aquest ecosistema vitivinícola que ens ha envoltat
tradicionalment. No volem viure al Maresme o al Baix Llobregat, sinó
en un Penedès verd. I de fet, viure a prop del pop barceloní
ja ha estat un preu molt alt per a nosaltres, perquè hem hagut
d’allotjar indústria i serveis per abastir les necessitats
d’aquesta gran metròpoli. No contents amb això hem
vist com un creixement desendreçat i voraç ha alterat
profundament la fesomia dels nostres pobles. Així, doncs, ja
ha desaparegut el Penedès? No! Mantenim la nostra identitat?
Sens dubte, encara la mantenim. Però el cop definitiu que
desfermarà la nostra metropolinització és la
logística, i sobretot la mala logística: La saturació
de les nostres carreteres es multiplicarà per quatre. Ja es
pot dir CIM o LOGIS, ja es pot fer a l’Arboç i Banyeres o a
la Bisbal i Sant Jaume… que no deixarà de ser un projecte de
dimensions descomunals que canviarà per sempre més el
medi on vivim, de punta a punta de la nostra vegueria. A més a
més, cal afegir que hi ha d’altres zones de l’interior del
país on sí que volen aquests projectes i on la
disponibilitat de terrenys és molt més gran. Per què
aquesta mania, doncs, de saturar el litoral?

No
ens ve de nou la manca de diàleg dels senyors Joaquim i Manel
Nadal amb la ciutadania. Aquests són els qui, sense
demanar-nos l’opinió, ens han “informat” que a casa
nostra hi posaran una enorme zona franca de 186 hectàrees que
és més de quatre vegades més gran que el CIM
Vallès, que estarà connectada per una bona xarxa de
carreteres per on transitaran milers de camions i que tot plegat
estarà envoltat per noves zones urbanes que absorbiran els
excedents demogràfics de l’àrea metropolitana. Des de
les JERC ja fa 2 anys que estem en contra d’aquest projecte des que
el Penedès va presentar una moció al seu Consell
Nacional i fou aprovada per la unanimitat de l’assemblea. Com en
tantes altres coses, la posició de les JERC va acabar
determinant la posició d’Esquerra: fa pocs mesos el seu
actual president, Joan Puigcercós, celebrava a l’Arboç
una roda de premsa conjunta amb la plataforma No Fem el CIM, on va
demanar als germans Nadal menys exigències improvisades i més
planificació sostenible. Puigcercós va afirmar que
aquests projectes faraònics no tenen cabuda al Penedès,
perquè tenim una economia definida i en expansió i la
logística ens la destrossaria. L’Esquerra de cada comarca
també ha treballat activament als consells comarcals i als
ajuntaments per evitar la realització d’aquest projecte.

Però
la bona feina feta fins ara per Esquerra Republicana s’ha vist
enterbolida per l’actuació unilateral del més díscol
dels seus militants: Josep M. Puigibet, alcalde de la Bisbal del
Penedès, acaba de signar un conveni amb el Corte Inglés
perquè l’empresa pugui construir el seu CIM particular al
municipi ocupant més de 56 hectàrees. Tot i que és
un projecte independent del CIM previst al costat, les
característiques són les mateixes: el transport de les
mercaderies seria també en camions per carretera, fet que
multiplica altre cop la saturació que ja existeix actualment.
A més a més vol anar acompanyat d’una requalificació
urbanística per fer més de 820 habitatges nous. Què
hi guanya l’ajuntament? Una guarderia nova i la propietat del 10%
dels terrenys (que ara són del Corte Inglés), els quals
serien subhastats. Des de les JERC som perfectament conscients de les
dificultats financeres dels ajuntaments actuals, ja que només
tenen l’IBI i poca cosa més per sobreviure, però no
podem tolerar de cap manera que es resolguin amb pilotassos
d’aquestes magnituds. Foren el PP i el PSOE els qui buidaren de
finançament els ajuntaments en el seu moment. Si volem
resoldre-ho caldrà anar a l’arrel del problema i traspassar
més impostos a l’administració local; però
anar requalificant cada cop més superfície
indefinidament és obvi que no és sostenible.