El dia 20 de juliol de 1969, la humanitat vivia una de les experiències més rellevants de la seva història. Una experiència que mai abans hauria imaginat conquerir i que plantejava tot un seguit de qüestions filosòfiques.
Aquell dia l’home trepitjava la lluna i per primer cop podia veure el nostre planeta a una distància de 384.403 km .
Una gran esfera de tons predominantment blavosos, aquella meravella era casa nostra, un planeta on convivim milions d’éssers vius.
Amb aquesta experiència ens seria mes fàcil entendre, que el nostre planeta té unes fronteres naturals infranquejables, que els seus recursos no son il•limitats i que per suposat els hem de compartir amb totes i cadascuna de les formes de vida que cohabitem en aquesta gran nau que viatja per l’espai… fred, buit i immens.
Com a especie “dominant” d’aquest planeta, hauríem d’atorgar més protagonisme al ben anomenat sentit comú, aquell que ajudava a les primeres comunitats d’humans a gestionar els seus conflictes i relacionar-se d’una manera sostenible amb el seu entorn, aconseguint així la clau de la seva supervivència.
El sentit comú ens ajuda a decidir si tanquem o no la porta de la nevera, si desconnectem el TV quan anem a dormir, si hem d’apujar el termòstat de la calefacció o posar-nos un jersei i si desconnectem aquell llum encès innecessàriament.
El sentit comú també ens hauria de fer reflexionar si hem de participar o no, en iniciatives que promocionen pistes de gel per patinar en les nostres latituds per raons obvies de temperatura ambiental. A països com Dinamarca, Noruega, Finlàndia….. ho poden fer de manera “natural”.
Què estem inculcant als nostres fills i nets?
A 384.403 km de distancia només som una nau preciosa viatjant en la immensitat del univers.
Col·lectiu Ecologista Bosc Verd