Els últims esdeveniments relacionats amb la MAT, com la compareixença del president de l'AMMAT al Parlament, les declaracions de Mario Monti, o el debat sobre si cal compensar els pobles per on es preveu que passi la línia de 400 kW soterrada, m'han fet recordar que convindria refrescar la memòria. A vegades, fa la sensació que més que no tenir-ne, no se'n vol tenir.

Convé recordar que el mag Monti, en el seu darrer informe oficial i en reunions públiques, va reconèixer que hi hauria compensacions per al territori. Per exemple, a través d'un cànon pel transport d'energia que hi passés. No obstant això, ara es veu que ja no se'n recorda, o més aviat no se'n vol recordar, del que va escriure.

També caldria recordar que el document oficial del nomenament de Mario Monti com a coordinador europeu per a la interconnexió, li atorga un mandat que comença a Sentmenat i acaba a Baixàs. En canvi, en la darrera reunió amb les plataformes, va fer un malabarisme de mag assegurant que només l'havien nomenat per coordinar la línia des de Santa Llogaia fins a Baixàs. Aquestes declaracions contradiuen un informe de l'exministre d'Energia, Joan Clos, que li diu textualment al president de l'AMMAT que l'interlocutor vàlid per tractar temes sobre la línia des de Sentmenat és Mario Monti.

Davant d'aquesta situació, on els mandataris es passen els documents impunement per cert lloc, vàrem presentar una denúncia a la UE. Potser no prosperarà, però servirà per posar al descobert com es protegeixen entre ells els lleons de les altes esferes de la UE.

Però aquí no acaba tot. Mario Monti, en un comunicat que ha fet arribar a la Prefectura de Perpinyà, anuncia una partida de 225 milions d'euros per sufragar una part del cost del soterrament de la línia. Aquests diners serien per a l'empresa que els estats espanyol i francès han creat i no pas per als ajuntaments dels pobles per on passarà la línia. Aquests diners nostres, en temps de crisi econòmica, aniran a parar a mans d'unes empreses que tenen finalitats comercials perquè construeixin aquesta infraestructura «estratègica i vital per al mercat energètic de la UE».

El mateix Mario Monti reconeix que la línia es d'interès comercial. Doncs per què cal indemnitzar el territori, si des de la UE donen diners –a les empreses– per fer el soterrament? Ja no seria tant negoci per a elles si cal donar un cànon per energia transportada al territori; una vegada més es veu com treballen intensament, els lobbies.

I pel que fa a l'informe de Monti a la Prefectura de Perpinyà, estaria bé saber si les plataformes personades jurídicament en la tramitació de la MAT al nostre país l'han rebut. El que no ha pogut fer aquesta plataforma és anar al Parlament. En canvi, els nostres companys de la Catalunya Nord tenen subvencions directes de l'Estat, són rebuts pel ministre i són convidats als debats oberts sobre la infraestructura. Aquestes són les diferències en la forma de treballar a banda i banda dels Pirineus.

Tots aquests fets enllacen amb les crítiques que va rebre Monti al Parlament català per part del Col·legi d'Enginyers de Catalunya. Els enginyers consideren que és costós i tècnicament complicat fer el soterrament amb corrent continu i amb les dues subestacions monstruoses que està previst que es construeixin.

La Plataforma No a la MAT vàrem ser l'única que en les reunions telegràfiques amb Mario Monti a Girona vàrem demanar que les seves recomanacions no es basessin només en un sol treball, el de l'empresa italiana CESI, «els amics sicilians» del coordinador, tal i com va reconèixer. Com és possible que les recomanacions es basin en el treball d'una sola empresa? Ens agradaria saber quant han costat les recomanacions de Monti i l'informe de CESI, ja que ara tothom hi està supeditat tant tècnicament com política.

Des d'un bon començament, la MAT, i la seva tramitació, van néixer malament. Sense cap justificació vàlida, sense veritables diàlegs ni debats, sense fer cas de les alternatives proposades, sense escoltar el territori. Davant la impotència dels nostres governs, el projecte s'ha acabat imposant des de la UE amb qüestions tècniques molt discutibles. Aquest és el diàleg que promou la UE amb el territori. Ja es veu clar que Catalunya, des de Brussel·les, és considerat un territori tercermundista. Aquí, hi poden fer el que volen, això sí, amb l'ajut o el silenci dels nostres governants de torn. Gran part de la nostra política energètica es decideix a Brussel·les, on els lleons amics de Monti fan i desfan al seu gust.

Joan Martí

Cirurgià. Portaveu de la Plataforma No  a la MAT.

El Punt 27 de maig de 2009

Gairebé tres quartes parts del planeta estan cobertes per l'oceà. El 97% de l'aigua de la Terra es troba al mar. Les interaccions entre l'aire i el mar determinen el clima i el temps. Els corrents oceànics regulen el termòmetre global de la Terra. Els oceans, que actuen d'embornal del CO2 que genera la societat industrial, són una resposta a la lluita contra el canvi climàtic. Per totes aquestes funcions ens cal protegir-los.

Del mar han sorgit els bacteris microscòpics més ínfims a partir dels quals s'ha format la més gran criatura: la balena blava. Charles Darwin (1809-1882), que fonamentà una part de la teoria de l'evolució amb l'estudi de les espècies marines, ja ens advertí que la nostra supervivència dependria de com conservem aquesta immensa però delicada estructura ecològica de la qual ha sorgit la vida. Però el model de desenvolupament de la societat industrial ha anat contra aquesta racionalitat i hem convertit el litoral en un laboratori químic on es barregen tota mena de productes que la naturalesa no aconsegueix eliminar i que s'acumulen en les cadenes tròfiques: hidrocarburs aromàtics, PCB, metalls pesants i tants productes químics dels quals desconeixem l'impacte ambiental.

Una espectacular redistribució del repartiment de les espècies marines es produirà abans del 2050 pels efectes del canvi climàtic, segons els investigadors de la universitat canadenca de Colúmbia Britànica. Els peixos es desplaçaran 40 quilòmetres cap al nord cada deu anys. A les aigües tropicals moltes espècies desapareixeran per sempre. Els sectors pesquers de les latituds equatorials en resultaran greument afectats, però també del Mediterrani. Ens hem de preparar per aquest canvi global.

Les Jornades d'Ecologia Marina i Medi Ambient de Palafrugell (Baix Empordà), iniciades l'octubre del 2001, i en què ja han participat prop de cinquanta científics i experts, tenen precisament com a objectiu promoure, mitjançant la informació i el debat, la consciència col·lectiva sobre el valor dels oceans i l'impacte que el canvi climàtic provocarà sobre la seva biodiversitat.

La cinquena edició (www. unasolaterra.org), demà i dissabte, ve emmarcada per l'Any Darwin; la Conferència de Copenhaguen sobre el Canvi Climàtic; la creació de la Xarxa d'Àrees Marines Protegides i el futur Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, que pot esdevenir un dels més importants de la Mediterrània. Així ho va constatar el comandant Jacques-Yves Cousteau quan el setembre de 1954 visità la zona amb el Calypso. Albert Falcó, un dels mítics mariners que el va acompanyar en aquella expedició, va declarar-me: «En tinc un record molt agradable, dels paisatges litorals gironins. De les grutes que vàrem visitar, del corall vermell, de les varietats de peixos de la Costa Brava. És un espai que mereix ser protegit.»

Avui, l'ecologia marina, que tant defensava com a base de la nostra qualitat de vida el malaurat ecòleg Ramon Margalef (1919-2004), se'ns presenta com una alternativa a la crisi del model productiu i urbanístic costaner. Els oceanògrafs demanen que s'aturi la sobrepesca i l'abocament de fertilitzants i productes químics, i que es creïn grans reserves marines, com la del cap de Creus. Els ecologistes, per la nostra part, reivindiquem que els oceans siguin un potencial per a les energies eòlica i mareomotriu; que es possibilitin programes i inversions en R+D (recerca i desenvolupament) per millorar el coneixement del fons marí; que al seus litorals proliferin les instal·lacions solars i l'arquitectura bioclimàtica; que les reserves i parcs marins estimulin el turisme de qualitat.

Si existís un projecte integral amb aquesta nova visió bioeconòmica estaríem parlant de centenars de nous llocs de treball.

El fet que Barcelona esdevingui seu de la Unió pel Mediterrani hauria de comportar també el compromís de contribuir a aquesta alternativa mitjançant una política de concertació i diàleg amb els països del nord d'Àfrica amb l'objectiu de regenerar el Mare Nostrum. Si la crisi és utilitzada per reproduir al Magrib el model fracassat de la riba nord, agreujarem encara més els efectes del canvi climàtic. L'esperança es troba, doncs, en la mobilització de la societat civil i dels riberencs conscients que el model desenvolupista està ja esgotat; que la crisi ens obliga a un canvi radical de paradigma.

Santiago Vilanova

President de l'Associació Una Sola Terra

El Punt, 2 d'abril de 2009

La nostra societat no vol riscos i exigeix seguretat en tots els productes i activitats. És lògic, però és assolible en termes absoluts? És possible un medi ambient sense cap contaminació? Del tot, no. Una causa de contaminació ambiental és el foc i el fum que produeix, però sense foc o sense combustions no podríem viure, i la civilització no seria possible. No es podria cuinar o disposar de mitjans de transport, per exemple. La contaminació ambiental no és un fet recent. Quan l'home de les cavernes va controlar el foc per escalfar-se o bullir o rostir aliments, ja va començar a abocar al medi productes tòxics. Quan fem carn a la brasa és inevitable que gotes de greix caiguin sobre el caliu o la llenya encesa i es desprengui fum. En aquest fum hi ha unes substàncies cancerígenes, que es formen inevitablement quan s'escalfa greix a altes temperatures, anomenades benzopirens. Això passa encara que sigui carn de la millor i llenya dels boscos d'aire més pur. Vol dir això que cal renunciar a la carn a la brasa? No, vol dir que n'hem de menjar amb mesura, en el marc d'una dieta equilibrada, perquè la toxicitat de les substàncies és un concepte relatiu que depèn de la dosi. Com ja va dir al segle XVI el metge i alquimista Paracels, «la dosi fa el verí». No hi ha substàncies tòxiques en un sentit absolut, sinó que depèn de les quantitats ingerides i de la freqüència amb què ho fem. La vitamina A, per exemple, és essencial, però a dosis elevades és tòxica. Per tant, no podem fer raonaments simples i demanar el que no és possible, la seguretat total.

Un exemple il·lustratiu és el cas de l'insecticida DDT. Fa pocs dies hem sabut que l'ONU vol prohibir altra vegada del tot l'ús del DDT per eliminar el mosquit que transmet el paràsit que causa la malària o paludisme. Aquest insecticida ja estava prohibit des de fa temps a la majoria de països, per la seva toxicitat sobre persones, animals i el medi ambient, però l'any 2006 l'OMS (Organització Mundial de la Salut) en va tornar a recomanar un ús controlat a l'interior dels habitatges, com a una eina eficaç per eliminar el mosquit i evitar el paludisme. Usat amb cura d'aquesta manera s'evita una malaltia greu en poblacions de països subdesenvolupats que no tenen altres recursos per fer-ho. Dit d'una manera molt crua, s'evita una malaltia greu a curt termini i s'assumeix un mínim risc a llarg termini, optant pel mal menor. Ara, el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient i l'OMS tornen a plantejar que es pot combatre la malària sense DDT. Per aconseguir-ho cal fer servir més extensament mosquiteres, drenar las aigües estancades on creixen les larves del mosquit, plantar arbres que repel·leixen els mosquits, usar peixos i bacteris que els controlen i, sobretot, millorar l'atenció sanitària. Això té uns costos, més alts que fer servir el DDT, que les poblacions pobres no sempre poden assumir. La malària afecta i mata molta més gent que la grip nova que ara tant ens preocupa, el que passa és que ho fa en països pobres, injustament oblidats, i no en el confortable món desenvolupat. Les propietats insecticides del DDT van ser posades en evidència per Müller a principis dels anys 1940, i per això va guanyar el premi Nobel de medicina l'any 1948, abans que se'n coneguessin els efectes tòxics. En aquell moment va evitar moltes morts, no només pel paludisme, sinó també per altres malalties trameses per insectes, com el tifus exantemàtic. Optar pel DDT va ser positiu, ja que aquest tòxic va fer un servei. Els que tinguin una certa edat recordaran que als anys quaranta i cinquanta del segle passat fèiem servir colònies amb DDT i era útil per evitar problemes causats per insectes, i no passava res. Amb els recursos d'avui ja no és admissible continuar-lo utilitzant. Per tant, l'ús de substàncies potencialment tòxiques cal situar-lo en el context de cada moment.

Els aliments es produeixen en el medi ambient, i si aquest està contaminat, també ho estaran. Però sense insecticides no podríem obtenir aliments suficients per a una població creixent, especialment la dels països subdesenvolupats. En el fons disposem dels aliments que les plagues ens deixen. Ara bé, el seu ús ha de ser controlat i mínim, i amb insecticides més innocus que el DDT, limitant estrictament els residus en els aliments, però no en podem prescindir del tot, si més no fins ara. No és una qüestió de resignació, sinó de realisme amb base científica, i les actituds puristes no porten enlloc.

Abel Mariné

Catedràtic emèrit de nutrició i bromatologia. Facultat de Farmàcia. Universitat de Barcelona

El Punt, 22 de maig 2009

Al número 29 de la revista World Watch, visión para un mundo sostenible hi ha un article que es titula «Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990-2007)», escrit pel director de l'edició espanyola, José Santamarta, i per Fernando Rodrigo.

L'article assenyala la necessitat d'ampliar l'ús de les energies renovables i l'eficiència energètica. En aquest sentit, es deté a estudiar el comportament de l'energia eòlica com a factor que ha evitat l'emissió de 26 milions de tones de CO2.

L'estudi ofereix anàlisis rigoroses i documentades. Però hi ha un moment en què els autors diuen: «Tenint en compte que l'energia eòlica planteja problemes de garantia de subministrament, s'han d'intentar superar les dificultats d'integració de l'eòlica en el mix de generació augmentant les connexions amb la resta de la UE i el nord d'Àfrica (si no bufa el vent en un lloc, ho farà en un altre de més distant).»

Heus aquí una afirmació a favor de les interconnexions elèctriques entre estats, un missatge que ja ha estat utilitzat per mirar de convèncer la població de la suposada necessitat de la línia de molt alta tensió (MAT) entre els estats francès i espanyol. Sobta que des d'una publicació que vol difondre una visió sostenible del planeta s'escampi una idea que amaga la veritable cara de les interconnexions elèctriques.

La primera qüestió que haurien de plantejar-se Santamarta i Rodrigo és si una visió sostenible del món avui dia pot acceptar un tipus de creixement basat en faraòniques infraestructures que tenen un greu impacte en el territori i les persones. Una perspectiva que s'orienti cap a la sostenibilitat ha d'anar més enllà de la mentalitat arrelada en un model de desenvolupament més propi dels temps franquistes.

D'altra banda, les frases que comentem impliquen una imatge insidiosa: els opositors a les interconnexions són un entrebanc per a la implantació de l'energia eòlica. Però en una visió sostenible no cal preguntar-se per la manera més racional i respectuosa de desplegar aquesta energia renovable i reflexionar sobre la conveniència d'un model massificat que només té en compte el benefici immediat? Tot s'hi val per arribar a un desenvolupament significatiu de l'energia eòlica? No hauríem de tenir presents els costos directes i indirectes que representa la integració de l'eòlica dins del model centralitzat?

Si el que volem és millorar l'eficiència i disposar d'un model sostenible, el que cal fer amb l'energia eòlica i la resta de les renovables és situar-les al més a prop possible del consum, i així evitar les pèrdues (d'un 30%).

D'altra banda, ens venen les interconnexions com l'eina que permet aconseguir un subministrament segur, de qualitat i a un preu competitiu, però ho saben, els autors, que entre un 40% i un 60% de la capacitat comercial previsible d'interconnexió entre França i Espanya es reserva al contracte entre Electricité de France (EdF) i Red Eléctrica de España (REE)? Cal, per tant, que es facin públics tots els contractes que estan restringint l'ús de les interconnexions en tota la seva capacitat.

A partir de les dades consignades en l'informe anual de REE, és una evidència que les interconnexions actuals mai no han servit fins ara per a l'ajuda mútua entre països, ni en cas de demandes punta ni en cas d'incidents.

La UE s'entesta a construir el mercat únic elèctric a partir de les interconnexions, però potser passa per alt que altres actuacions són més sostenibles, fiables i decisives per aconseguir aquest objectiu.

En aquest sentit, és urgent iniciar la separació de la generació, la distribució i el transport. A França, EdF controla tots tres aspectes esmentats. A l'Estat espanyol les participacions accionarials encreuades entre generadors, distribuïdors i transportadors demostren clarament la seva interdependència.

La UE recomana l'eliminació de posicions empresarials monopolístiques, però en els darrers anys assistim a tot de processos de fusió entre empreses que configuren monopolis. Pel que fa a la lliure competència, la legislació europea està fracassant estrepitosament. Cada cop els consumidors estem més lluny de poder triar el nostre proveïdor d'electricitat. I se'ns nega la possibilitat de decidir i participar activament en un tema que implica el futur immediat del nostre entorn i la qualitat de vida. Una visió sostenible del problema energètic ha de comptar amb els consumidors no solament com a subjectes passius que paguen, callen i assumeixen els interessos de les elits empresarials i dels seus tecnòcrates. En conclusió, la visió de les interconnexions per part de l'edició espanyola de la revista World Watch és reduïda, li manca rigor i cau dins dels paràmetres de la dinàmica demolidora que significa la globalització.

Pasqual Aguilar

Membre de la Plataforma No a la MAT

El Punt, 15 de març de 2009